Santíssima Trinitat
 |
Atenció atenció! Est' artícul està escrit en apitxat de seminariste de Moncâ. |
«A nosâtres els valencians, no n'hi ha Déu que mos əntenga»
(Sənt Joan Fuster)
«Vixca la Geperudeta, cague'n Déu!!!»
(anècdota verídica del crit d'un exaltat devot de la Mare de Déu dels Desəmparats en el seu trasllat de la Basílica a la Catedral, que reflexa les carències del poble valencià a l'àmbit lingüístico-semàntic i teològic)
Dogma de fe dels Països Valencians, d'acorð & les ənsenyances dels nostres sants, que manté que l'idioma que parlem és "uno i trino" (encâ qu'alguns, quan senten això, es posen que trinen).
Com en el nostre país tot lo món sap tant de filologia com de fútbol, pâ no seguir en debats científics estèrils -quê dimonis sabran els científics d'això!-, heu vam convertir en una qüestió de fe.
L'idioma que parlem (anem a dir-li "X") té una sola substància, perô existix al mateix temps a través de tres dialectes diferents: català (el pare), valencià (el fill, tammé conegut com Xe-sús o Cristo) i balear (l'əspíritu santo).
Com en este poble sabem molt de filologia perô molt poquiuo de teologia, anem a'xplicar-ho & dibuixets pâ que la plebe hw'əntenga bé, i aixina voreu quê fàcil és la cosa:
El problema de l' əscut de la Trinitat[modifica]
Si vos creieu qu'el tema de la bandera i de les quatre barres i el blau era l'únic tema de discussió, anãeu apanyats. Resulta qu'en l'edat mitjana es van fer uns əscuts molt bonicos a la par que didàctics qu'əxplicaven lo de la llengua. Perô va i resulta que no tots els əscuts son iguals:
- En el Monəstir de Montserrat (no de la Ribera Alta, sinó de la muntanya catalana) els monjos varen trobar el següent əscut:
Lo que diu este əscut és lo que s'ənsenya a les universitats i a la major part del món, lo que defenen els catalans, molts illencs i alguns valencians.
- En el Monəstir de Sant Miquel dels Reis, a la Biblioteca, s'ha trobat el següent əscut:
Lo que diu este əscut és lo que defenen uns quants valencians desficiosos i & ganes de dur la contraria. Normalment, quan estan en Valência es referixen a la seua llengua com a valencià, i quan estan fora, depén del desfici que tinguen i lo cerril que siga el subjette que tinguen davant: li diuen valencià o fan referència a l'əscut de Montserrat i li diwen català. Lis fa més gràcia dir-li valencià, perô com estan hasta els collons de l'assunt li dirien swahili(polles) si fera falta.
- Tammé s'han trobat alguns per ses illes que al centre fica mallorquí, əivissenc, menorquí, formenterenc i mayonés, perô'l seu seguiment és minoritari, així com el cas curiós que es va trobar a casa del pare Antoni Maria Alcover, qu'adjuntem a continuació:
- De jovenet jo en vaig trobar âtre en el rastro i el vaig comprar junt a un duro de plata fals:
A mi em va fer gràcia lo del nom de Batacià, perô jo era jove i no sabia com de liaeta estava la cosa.
- Tammé diuen que en el rastro es podien comprar unes falsificacions molt xules on en el centre es podia llegir llemosí i occità...
- Perô el més xulo de tots els əscuts és el que van trobar, entre papers de molt de valor i de gran importància històrica, a la seu de la RACV:
L'əscut presenta unes raspadures prou notables a la superfície del dibuix, perô, com tot lo món sap, això és aixina per l'efecte del temps i la humitat, lo que demostra qu'és l'əscut més antic de tots i l'oritxinal (que mos el va deixar ahí nostre senyor ), i el qui heu dubte és un mal valencià i un catalaniste que mos vol furtar el Micalet i la paella.
Heretgies[modifica]
Lo normal és que si l'idioma és pare, fill i espíritu santo, per tradició judeo-cristiana, li posàrem de nom Yahvé, i aixina és com se li dia al principi. Perô tot era dir Yahvé i Yahvé, i com no venia mai, pos la gent és va cansar i uns li van dir català, âtres valencià, i âtres, bueno, tots els noms que hem vist antes.
Perô clar, el tema del nom no era, ni és, l'únic problema. Perquê encâ que li digueren de moltes maneres, sabien que l'idioma era el mateix, que era "uno i trino". Perô n'hi havia gent que no pensava el mateix, i és ahí on apareixen les primeres heretgies, i anem a citar les més importants:
- l'heretgia blavera o dels testics de Xe-onvas: Els blaveros neguen la trinitat i a soles consideren com a Déu a Xe-sús, que era valencià, i que va ser ell el que va crear al pare i li va ensenyar a parlar. Tammé son coneguts com els testics de Xe-onvas, perquê van vore a uno que se n'anà a la pèrfida Catalunya i li preguntaren "Xe, on vas?", i ja no varen tornar a saber res d'ell, segurament perquê els catalans mos el varen furtar. Els blaveros van casa per casa tocant a la porta y'intentant convéncer a la gent de les seues idees i venent loteria pâ la falla. Ademés, preferixen morir-se antes que fer-se una transfusió de sang per si ésta fóra catalana i lis furtara l'ànima.
- l'heretgia dels tresiquàquers o fariseus (climent): Neguen la trinitat, i defenen que Xe-sús era un mindundi, que el fill de veres de Déu, i català, era Sənt Joan Fuster. Pensen que els de la Vall d'Aiora, en el fons de la seua ànima, tammé són catalans, i que si no heu senten aixina, pos que se'n tornen paca Españya. Pensen que tot lo català és bo per naturalesa i que sempre diwen (i tenen) la veritat, poc més o manco com els blaveros.